Testimoni d'una alumna

Daniel J. Rechtschaffen, al seu llibre "Educación mindfulness" diu: "Mirem als infants com si fòssin l'ocell que baixen els miners a la mina. Quan l'ocell es mor significa que l'aire és irrespirable i totes les persones surten de la mina" 
Els infants ens donen informació d'allò que necessita la nostra societat. 

Què veiem en els nostres infants? Què necessiten? Què podem fer per ells i per elles? 

Els infants poden ser els nostres ocells, ens poden indicar quines coses es poden millorar. Els podem observar atentament?

El text que us anem a compartir a continuació, és el testimoni d'una nina de quart d'ESO després de participar en una sessió de Mindfulness. No escriurem el seu nom.  És el nostre ocell d'avuí i, des d'aquí, li volem expressar la nostra gratitud. 

"Bon dia,  

Sóc n'X, alumna de na Maria José.

Volia argumentar sobre aquella classe inspiradora que varem fer amb vostè. Pero abans de tot, et vull donar les Gràcies. 

Jo sóc de ses persones que m'agobio moltíssim quan tinc al menys un examen, imagina't si en tingués més.  Em torno tota tremolant, amb dificultats de controlar els nervis i els pensaments, però en aquesta classe m'havia passat alguna cosa espectacular. 

La primera pràctica va ser molt impactant.  Quan ens vares demanar que ens fixessim en la respiració, em va costar moltíssim, ja que en la següent classe tenia una exposició.  Vaig estar molt de tems intentar pensar o fixar en alguna cosa.  Però era impossible,  és com si em prohibissin pensar en la exposició o en tot.  Era la primer vegada que estava en blanc.  No podia pensar-hi en res.  Només intentar fer el que ens demanaves. 

Vaig pensar molt de temps,  que seria causa de les paraules que ens deies perquè m'havien cridat tant l'atenció, ja que vares donar importancia (a la respiració)  a una cosa que no li donam valor ni ens adonem de la seva importancia.  El que més m'havia arribat al cor és aquella frase: Dieu que vivim una sola VIDA, però no.  Cada minut que passa!  cada dia és una VIDA.

Alguns de classe,  si t'en recordes varen tenir mal de cap,  d'esquenes,  o mareig.  Crec que això no es deu a que no el hi convé la pràctica, sino al contrari,  ens fa que coneixem més nosaltres mateixos,  com ens trobam,  ens sentim... 

El final em va donar més ànims amb les paraules polides, ja que em trobava molt dèbil,  incapaç de fer res,  ni ganes d'estudiar ni res...

Vares dir que la gent et diu que els hi dones el millor regal fent-ne aquestes pràctiques de relaxament.  Tenien raó, va ser un dels regals que més necessitava. A més a més en pens fer-ne quan em trobo mal.

Gràcies per tot. 

Una abraçada! "

Mirem, escoltem, actuem, reflexionem! Avancem junts, com un riu!